El Delta del Llobregat és un territori de gran valor per al Baix Llobregat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i Catalunya. Hi conviuen, en un delicat equilibri, infraestructures de transport, industrials, urbanes, i també agrícoles i naturals d’un alt valor; hi trobem una gran infraestructura mediambiental inclosa en la Xarxa Natura 2000 que protegeix ecosistemes i hàbitats.
L’Acord de París va establir el compromís de reduir les emissions dels vols nacionals. Per tant, caldria una acció immediata per a la reducció de les emissions dels vols nacionals i europeus. A més a més, la Unió Europea ha publicat el Green Deal i ha aprovat la Llei Europea sobre el Clima que estableix l’objectiu i compromís polític de la neutralitat l’any 2050.
L’ampliació suposaria un augment en l’activitat aeroportuària, passant de les 52.000.000 persones usuàries actuals per any a 75.000.000, segons AENA, fet que faria del tot insostenible el desenvolupament econòmic i social del territori en una època d’emergència climàtica, incrementant les emissions de CO₂ i la contaminació que pateix l’Àrea Metropolitana.
Però més enllà dels impactes ambientals irreversibles, la proposta d’AENA és un projecte continuista, que es fonamenta en les evolucions del sector en el passat. L’ampliació no és impulsar l’economia: és més especulació, més turistificació, més precarietat, més canvi climàtic. El contrari del que necessita el nostre país. Per impulsar l’economia és més important tenir un sistema de transport amb condicions dins de Catalunya.
En un país que ja té un dèficit d’infraestructures enorme, té molt més sentit destinar els 1.700 milions que AENA quantifica les obres d’ampliació per l’ampliació a millorar la xarxa ferroviària, que ha de ser l’element central de la mobilitat del futur i afavorir la reindustrialització i l’activitat de serveis avançats. Perquè això passi, es necessiten altres polítiques i inversions que han de formar part del marc de debat. Cal que una inversió d’aquesta importància en l’aeroport serveixi per canviar el model productiu, no per persistir amb un model que ja sabem ha arribat al límit viable.
Ja no es pot planificar sense considerar l’emergència climàtica i no considerar la pèrdua més gran de biodiversitat a escala planetària.
